pàgina en català
página en castellano
obra publicada
textos / pretextos
contacte

tots els poemes del llibre son propietat intel┬Ělectual de l'autor

 

L'àngel de la guarda

és un mim

que es diu ombra

Jordi Cienfuegos

Ed. Columna 1999

Premi de poesia Martí Dot 1998

 

  la persistència de la memòria

  Aquesta por fantàstica

de perdre la memòria o la paciència

-moments que inevitablement arribaran un dia,

junts o per separat-, aquest neguit

fet de coses comunes i sentiments concrets,

tanta preocupació total per res,

aquesta febre de conservar-ho tot

en els arxius del cor

que sempre estan oberts,

on tothom entra i surt i fa i desfà

a pròpia voluntat;

aquesta ronda,

aquest moviment cíclic entre la meravella i el desencís,

aquesta confusió d’identitats

-permanència inestable,

inquietud permanent, supervivència

o il·lusió d’èxit contra el càncer del temps-.

 

  Tot passarà:

demà no hi haurà res i ni la música

que ens ha sobreviscut

sonarà eternament,

però no t’amoïnis:

hi ha racons insalvables que es salvaran tot sols,

ressorts de realitat que obren finestres a l’esperança,

mapes de pols i pàtina que desvetllen secrets

i signes insignificants plens de sentit.

 

  Els vells carrers de sempre, per exemple,

els llocs on vam aprendre a fer l’amor

o l’ombra, aquest assaig del nostre cos

fet de foscor i silenci.

Tots sols es salvaran i ens salvaran,

i mentrestant, el món,

s’obre cada mati com una flor

o una estranya colònia de corals.

  

 

Hàbit de nits

 

  Quan vosaltres i jo

ens haguem dispersat per aquest món

que és com una camisa

quatre talles més gran;

quan enmig d’una obliqua diàspora de somnis,

de tot el que hem sigut o el que hem pretès,

pensem uns en els altres

i els altres en aquells

que ens varen deixar abans;

quan en altres salons, amb altres copes,

mentre sona altra música i es desfan altres ciris,

entre el fum d’altra marca de cigarretes

i els vapors d’altres vins

recordem certes coses impossibles

de desxifrar només mirant-nos

directament als ulls

i parlem a aquests altres de nosaltres

i amb un somriure més malenconiós que alegre

repetirem els noms tantes vegades dits

entre aquestes parets que ara ens acullen;

quan tot el que ara som sigui record

i en altres llits, en altres

sofàs amb manta o sense

descarreguem l’insomni

que és segell de la casa,

sabrem que ja hem viscut

el mateix tantes vides

dintre d’aquesta vida que per força

haurem de repetir-ho en les que ens resten...

  
 

Quan te’n vas

 

  Et miro quan te’n vas:

no sento res.

 

  No sento res:

ni ploro            ni m’alegro

ni tinc calor      ni fred

ni sento por      ni joia

no sento res de res

-res més

que res-

i et miro mentre marxes,

mentre et perds:

observo com t’esborres,

com et fons

amb la resta del món

i sento que no sento més

que res.

 

  És potser que la part

de mi que et necessita

encara no ha assumit

que ja no hi ets

 

  o potser que la part

de mi que et necessita

no t’ha cregut en dir-li

“aquest cop sí”

 

  o qui sap si la part

de mi que et necessita

ha après a viure sense tu i és ara

la que no et necessita,

la part que no sent res

mentre t’allunyes.

 

 Et miro. Et veig fugir.

Ja no m’importa.

Et sorprendria

com em sorprèn a mi

aquest insòlit buit,

aquest no res

que no és res més que tu

o la part que roman de tu a les ombres

i totes les petjades del teu pas

per on ja no camino;

aquesta part de tu que no té nom

i mai serà cridada

potser ni en el record

que inevitablement

tindré d’aquest capvespre;

aquesta part de tu que ja no és teva,

òrfena com ho son sempre els comiats

quan mor el que quedava de nosaltres,

quan mor el que quedava d’un en l’altre,

quan mor el que de tu quedava en mi

i te’n vas i t’allunyes i et perds,

marxes

amb una part de mi que no té nom

i mai serà cridada

potser ni en el record

que inevitablement

tindràs d’aquest capvespre;

aquesta part de mi que ja no és meva

i que, per descomptat, tu no voldràs.

 

  Creu-me: et miro i no sé si és que ja he mort

o he après a viure definitivament

sense fer del fracàs una tragèdia,

però no sento res:

ni ploro            ni m’alegro

ni tinc calor      ni fred

ni sento por      ni joia

no sento res de res

-res més

que res-

i et miro mentre marxes,

mentre et perds:

observo com t’esborres,

com et fons

amb la resta del món

i sento que no sento més

que res.

No sento res de res.

Ho sento molt...

   

Papers

 

    Diguem que no som vàlids fins que

algú té la feliç idea d’inscriure’ns

amb un nom i una data.

Cal el primer registre per acreditar-se

com a persona en acte, en acta, en

definitiva:

cal

apuntar-se en el llibre de visites del món

per jugar la partida.

 

  Diguem que hi ha dos éssers que s’estimen;

diguem que son, a més, éssers humans

que volen fer constar que son parella;

posem -per fer-ho fàcil- que no son

immigrants il·legals ni homosexuals,

que no tenen cap judici pendent i participen

dels convencionalismes d’una vida

que és prou convencional per si mateixa.

Doncs aquesta parella exemplar

que vol deixar constància

del seu amor

-també, per què no dir-ho, assegurar-se

de que en cas de fracàs o viduïtat

hi haurà encara quelcom a que aferrar-se-,

aquests enamorats que volen ser-ho

als ulls de Déu, les ulleres d’un jutge

o el dit inquisidor de la família,

diguem que no son vàlids fins que acaben

amb tot el paperam.

 

  Però diguem llavors que un cop superen

tota la burocràcia i els registres,

les amonestacions, els testimonis,

els “si vull” i les eternes

celebracions nupcials amb oncles ebris,

cosins desconeguts i àvies ploroses;

en arribar la nit, mirant-se als ulls, amb sort

aconsegueixen treure’s tota la roba,

dir “t’estimo”

i rendir-se

a la son en un somni de papers

ara que fer l’amor ja no és il·lícit...

   

Queda’t

 

  Et diria

queda’t

aquesta nit

amb mi

 

però això és casa teva

així que si em dius

queda’t

aquesta nit

amb mi

 

només una vegada

només mirant-me als ulls

una vegada

 

queda’t

aquesta nit

amb mi

 

sense cap protocol

sense obstacles ni excuses

només

queda’t

aquesta nit

amb mi

 

jo et respondria

només una vegada

només mirant-te als ulls

una vegada

sense cap protocol

sense excuses ni obstacles

sense perdre un instant

una paraula

 

només una paraula

i passaria

aquesta nit sens lluna

aquesta nit sencera al teu costat

 

només si tu em diguessis

queda’t

aquesta nit

amb mi

 

només una vegada

només mirant-me als ulls

una vegada...

  

   

     Ara que dorm la guerra

             I

    Fora el preu d’una vida tan ridícul

que d’ell en fes la mort la seva festa?

Qui treballa el dolor,

quin és el nom

de cadascú dels homes de fusell,

dels que han dictat

les ordres,

dels que executen mecànicament

-en el sentit més inhumà del terme-

aquestes ordres,

qui fabrica les bales, qui les bombes,

qui assenyala en un mapa el pròxim punt

on la sang envermellirà la terra i del cel plouran cendres?

 

  Que surtin desarmats

dels seus amagatalls o que no dormin

cap nit sencera de les seves vides

fins demanar perdó a totes les mares,

fins enfrontar-se als ulls d’aquells que ploren

pels seus éssers perduts;

que no coneguin ni un minut de pau

aquests que l’han violada,

que no siguin

feliços un sol dia de les vides

que els hi queden per viure i que no tinguin

ni la satisfacció de morir aviat

per oblidar el que han fet.

   

            II

    Ara que dorm la guerra

despertem la consciència

de la pau.

 

  Ara que dorm la guerra.

 

  No parlo de la pau de les paraules

ni de la pau d’Utrech ni de Versalles

ni de la pau olímpica.

No parlo

d’una pau intermedi

ni d’una pau parèntesi

(pau

pèrrima)

ni d’una pau calent de guerra freda

ni d’una pau amb morts com les de l’ONU.

 

  Ara que dorm somiant futurs inferns

aprofitem

el moment per inscriure’ns entre aquells

que no s’allistaran a cap exèrcit

per que mori

d’inanició la guerra quan desperti

i no trobi més carn ni més botxins

ni la llavor necessària de l’odi

ni l’excusa ni el moment ni l’espai

per incubar l’horror

que la nodreix.

 

  Ara que dorm la guerra.

Ara que dorm...

 

   

 

  la part de tu

 Conec la part de tu

que és un miracle.

Vull conèixer

la part de tu on et neixen

els àngels que t’envolten

quan somrius...

 

  Preguntes i respostes

  Una a una,

en els meus ulls ordeno

les vides conegudes.

  Salvador Espriu

 

  Poder fer-se preguntes

ja és en si una resposta.

 

  Poder dir, per exemple, per què el sol

i per què la tardor, per què la pluja,

per què el rellotge i deu minuts d’amor,

per què no tornen mai les orenetes

o per què ens diem adéu.

 

  Només el fet de demanar-s’ho explica

en bona part perquè

el sol i la tardor,

la pluja i el rellotge,

els deu minuts d’amor, les orenetes

que no tornaran mai

i explica menys

-encara que qui sap-

per què, per quin obscur misteri de la vida,

per quin motiu, per quina regla absurda

ens diem adéu

quan volem estar junts...

 

  Dormint amb tu

  Dormint, somiant amb tu, tenint-te a prop,

sentint-te, respirant-te,

obrint els ulls, mirant-te

sense gosar tocar-te

per por que siguis de cristall i perdre’t.

 

  Una lleu ombra creua els teus ulls closos

per dintre

del teu somni de sucre.

Em dol pensar

que aquesta ombra sóc jo

creant un petit caos dintre el teu món.

Respires.

Respires i somrius.

Ets pell, saliva, llavis,

ets una geografia amb sang a dintre.

Ets vida i visc amb tu, de tu i per tu

aquestes hores breus

dels nostres cossos junts.

 

  A fora hi ha la nit:

un univers de gel,

una poma podrida,

una extensió de càncers i morts i assassinats

i de gent fent-se mal

i de mitges llums orbes.

La nit és un malson.

Al marge de la nit estem tu i jo.

 

  Tu t’aferres a mi

-nàufraga fada-

tot pensant que sóc fort i et protegeixo,

però ignores que és just tot el contrari:

ets tu qui em protegeix,

sóc jo el que et necessita:

ets el meu salvavides.

Tan feble sembles i em dones tanta força!

 

  Es fàcil sentir com

les fosques ones d’aquest mar exterior

tan irreal i tan desesperant a un temps

es trenquen contra els murs plens de nosaltres.

No podran passar mai:

aquesta nit és nostra i ben guanyada.

 

  Potser, desprès de tot, no hi ha res més,

però aquesta nit tinc ganes d’estimar-te,

de fer com si t’estimo,

de creure que ets una altra...

 

  Mentre viatges

creuant somnis en els quals no hi participo,

jo estic al teu costat

dormint, somiant amb tu, tenint-te a prop,

sentint-te, respirant-te,

obrint els ulls, mirant-te

i abraçant-te ben fort per que no fugis...

 

   Deu versos estúpids en forma de cançó fets per entretenir-me durant el viatge per por de quedar-me adormit i passar-me d’estació

By train, by car, by plane, by ship

sortir, allunyar-me, anar, fugir

by car, by train, by ship, by plane

aquesta força que m’empeny

by ship, by plane, by train, by car

a viure, a córrer, a marxar

by plane, by ship, by car, by train

de viatge en viatge em venc el seny

by train, by car, by plane, by ship

vuit son per tu, dos son per mi...

 

 El que no et dec

 

Sé tot el que no et dec

i tot el que no has fet

per mi.

No et vull de nou

ni et trobaré a faltar

i si alguna nit

els records em traeixen

i els meus dits

pregunten pel teu tacte

i els meus ulls

et cerquen a les fosques i la meva

pell enyora l’encís càlid de la teva,

faré el valent esforç de no dormir

per no haver de somiar-te.

 

  Sé tot el que no et dec,

on i quan no has estat,

quin era el preu

i quin el sacrifici.

Ara estic bé.

 

  No puc odiar-te -no tinc dret

a odiar-te- ni vull fer-ho

per no donar-te més del que he rebut.

 

  Ara que puc parlar amb la meva veu,

ara que tu no hi ets, sóc molt més jo

i he començat a edificar una vida

ja no sobre les runes d’allò nostre

que va morir fa temps,

sinó en una parcel·la de bell nou

sense clau per a tu.

 

  Ha de trencar-se el temps

i desfer-se la Història

-no la història amb minúscula: la Història

del món en general- per que nosaltres,

tú i jo en particular, tornem a ser

com eren fa sis mesos o mil anys.

Sé tot el que no et dec

i sé que saps

que res no és mai per sempre

-ni tan sols

les ferides ho son-

i que hi ha deutes

que son menys dolorosos

si no es cobren.

 

  No vull la teva perfecció imperfecta:

vull la perfecta imperfecció d’una altra.

Vull compartir tot el que no em pertany

exercint el meu dret a equivocar-me.

 

  No et trobaré a faltar

i si alguna nit

els records em traeixen

i els meus dits

pregunten pel teu tacte

i els meus ulls

et cerquen a les fosques i la meva

pell enyora l’encís càlid de la teva,

faré el valent esforç de no dormir

per no haver de somiar-te...

   

Ship of fools

Cadascú amb el seu déu, amb el seu dol,

amb les seves preguntes, cadascú

amb les seves passions i amb els seus dubtes,

la seva veritat i el seu nom propi,

cadascú amb el que pot o amb el que té,

cadascú amb el que vol o el que li deixen,

cadascú amb el que sap o amb el que ignora,

cadascú essent com és o com el jutgen,

cadascú dos per tres, cadascú zero,

cadascú es cada qual, cada ell mateix

i cada part dels altres.

 

  Cadascú amb els seus àngels i dimonis,

amb la seva il·lusió i els seus fantasmes,

amb la seva memòria, cadascú

amb els seus prejudicis i judicis,

amb els seus petits vicis i virtuts,

amb les seves nostàlgies i alegries i al·lèrgies,

la seva realitat i cadascú

interpretant com pot el seu paper

dintre d’aquesta nau que s’estavella

contra els esculls del temps en cada costa

de les vides alienes.(..)

   

cori·mori

 Primer de tot

potser desprès

per últim

 

i sobre tot

tenint en conte

sempre

 

el cas és que

probablement

ja ho veus

 

no sé com dir-t’ho

ja m’entens

podríem

 

i si tu vols

qui sap si

tal vegada

 

o d’alguna

manera

si arribéssim

 

saps que vull dir

si et sembla bé

pensava

 

què ja que estem

no sé...

com t’ho diria?

 

   

Tan fàcil com això

Home só i és humana ma mesura

per tot quan puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s’atura

me’n fareu una culpa més enllà?

                                 Joan Maragall 

Si només atansant la ma poguéssim

tocar allò que no es veu;

si amb un petit esforç, el mínim gest,

tinguéssim a l’abast la meravella, si fos

possible veure

sense res més que els ulls tot el misteri

i arribéssim a entendre la pluja, les llavors i la terra

i si a més de comprendre el sacrament de la unió de dos cossos

desxifréssim el trànsit de la mort,

aquesta estació fosca entre dues vides

sovint concorreguda i ocupada pels éssers estimats

que van tenir més pressa que nosaltres.

 

  Si resultés que tot

fos al final tan fàcil com això,

arribarà el moment en que entendrem

perquè era tan difícil d’explicar-se

el que era tan senzill...

 

   

Wishing you well

Vull que cada moment

de la teva vida tingui

el segell d’un somriure.

 

Que cada minut sigui més feliç

que el minut anterior,

que cada dia

quan apaguis el llum per disposar-te

a dormir ho facis

amb la seguretat que l’endemà

serà encara millor.

 

  No pretenc que siguis cega ni insensible

davant de les desgràcies alienes ni que et facis

impermeable a les males noticies, simplement

vull que siguis capaç de sobreviure tenint

 força i donant-la

a aquests que et necessiten

com ara jo aquest vespre.

 

  Moltes gràcies pel te.

No canviïs mai...

 

 

Tempesta d’estiu (morir de viure)

  Podria saltar a fora descalç i nu per córrer

com l’animal que soc:

sento la vida

forçant-me les parets del pit per dintre,

volent sortir, esclatar, veure i beure la pluja,

cridar amb les mans enlaire

i mossegar el sòl verd i fer-me mal

amb les pedres humides,

omplir-me el cos de fang,

plorar sang sobre els boscos

i celebrar el miracle d’estar viu,

donar tot el que tinc -que sé que és poc-

per fer l’amor amb tu sota l’aiguat

cridant gràcies a Déu per estar viu,

frustrat per no poder volar, cridar més fort,

tenir més resistència per arribar més lluny,

feliç d’enfonsar els peus en el melic

de la immensa natura,

tan ple, ple, ple, ple de joia,

de salvatge alegria primitiva,

que potser moriria d’un atac

de cor, o sota un llamp,

súbitament/de sobte,

amb un somriure als llavis i amb la pell

plena de pels i fulles,

i seria

meravellós com res s’ha vist igual

que, en sortir el sol demà,

algun gos matiner em trobés jaient

sota un roure

amb el cap

dolçament reclinat, com en un somni,

amb cargols als cabells,

amb els peus fets arrels,

branques als dits i amb el pit vestit d’heura,

amb una flor a la boca i amb els ulls

inflamats d’emoció

amb totes les constel·lacions

a dintre...

 

 

Volver